Josep Dot Castany
En Josep Dot Castany no fou un poeta, ni un músic, ni un inventor..., però fou una de les moltes persones que van viure a Catalunya durant l’inici de la revolució industrial, cooperant amb el seu esforç diari i anònim a fer el país que ara tenim. Amb ell coneixerem les dures condicions en què es vivia durant la primera meitat del segle XX.
En Josep era el segon de nou germans. Llavors se’ls posava a
treballar de ben petits en les diferents
feines que hi havia a la pagesia. La seva família provenia de Sobremunt
(Osona), i després es va traslladar a vora el Ter, buscant la feina que donaven les indústries
tèxtils, concretament a Conanglell.
Quan es va casar va
comprar una casa al carrer Serrallonga de Sant Vicenç de Torelló. Llavors la
majoria de les cases tenien dues estrades. A sota hi tenien el bestiar, el
carro el cavall i les diferents eines pel camp, i també comptaven amb un hort per
poder alimentar-se ja que els sous eren molt minsos.
Era costum a la
majoria de pobles d’Espanya anomenar amb un motiu als
veïns del municipi. Expliquen que un dels seus germans portava una gorra de
l’estil de València, amb la que semblava un
valencià, i així se’ls va quedar el nom de “can València” de Sant Vicenç de
Torelló, que va durar tres generacions.
Una de les seves
feines era, doncs, fer de pagès en camps que no eren de propietat sinó llogats.
Per conrear els camps comptava amb dues vaques i una arada, i a excepció de
llaurar, la resta de feines les feia totes a mà, a força de jornals. L’altre consistia en treballar per
l’ajuntament fent diferents tasques: de sereno i, quan calia, d’enterramorts.
El sereno de Sant Vicenç de Torelló
En una època en la que no
hi havia despertadors i les dones es llevaven a les quatre del matí per anar a
la fàbrica, en Josep, que passava la nit voltant pel poble, anava a picar a cada porta perquè es llevessin amb un
pal que tenia una punta metàl·lica que
anomenaven “el xuxo”. Aquestes dones anaven a treballar a peu. Podien fer des d'un, a
varis kilòmetres per arribar a la fàbrica, tant era que plogués, nevés o glacés.
“Alabado sea
Dios”, anava cantant en Josep mentre
feia de sereno pels carrers de Sant
Vicenç.
“Son las dos, son las tres, son las ...”
anava dient les hores durant tota la
nit.
Veient-lo a la foto sembla que hagués tingut una vida
tranquil·la, sense sobresalts, però no fou així. De tres fills que va tenir només
un d’ells va arribar a la vellesa. El
més gran se’ls va morir de petit de
malaltia, el petit el mataren a la guerra civil, i el mitjà va estar detingut també durant la guerra
civil per ser creient, però finalment
fou alliberat. Era molt comú durant la
guerra que els soldats agafessin civils
sense cap motiu i sense cap judici fossin assassinats a la vora de la cuneta.
Tot i les nombroses
adversitats que hagué de superar a la vida, la gent que el va conèixer encara el recorda cantant pels carrers de
Sant Vicenç sempre alegre i optimista.
AUTORA DE L'ARTICLE: Rosa Dot Coma
(besnéta de Josep Dot Castany)
